Avui conversam amb Carloandrés, el nostre artista resident, que ens parla de la seva pintura i de vuitanta anys de carrera artística

Amb quina edat vas començar a pintar?
Molt jove. Amb dotze o tretze anys vaig començar a pintar a l’oli, però dibuixar dibuixava abans, des de que tinc record.

Conserves res d’aquella època?
Si, copiava fulles de calendari d’obres famoses i conserv un Crist de Velázquez, que tinc  a l’estudi i uns quadrets que no tinc jo, però que hi són. I també un quadre – un bodegó, amb raïms i un atuell – que és el meu primer quadre pintat del natural, el 1940

On et vas formar?
Primer a Arts i Oficis de València. Hi vaig estudiar des de 1937 fins a 1940. A la nit. Les classes eren nocturnes, i els dematins estudiava a l’Institut Lluís Vives.

Això era durant la guerra civil. Es mantenien les classes amb normalitat?
Si amb normalitat, amb l’única excepció que quan sonaven les sirenes de l’aviació sortíem corrent de l’Escola – al carrer Museu – i ens ficàvem al refugi de la Plaça del Carme, que segurament encara existeix, sota una estàtua d’un pintor valencià del segle XVI – Joan de Joanes- Els dies normals les classes duraven de cinc a nou i ens anàvem a casa. Allí vaig conèixer a molta gent. Vaig tenir de companys a Ricardo Llorens, un pintor ja mort, a Hernández Mompó, Eusebio Sempere, que eren més o menys de la meva edat. Érem amics i companys.

Recordes algun professor especial?
Si a José Amerigo, que era de classes més avançades i molts d’altres dels quals ara no record els noms.

Quin pla d’estudis fèieu allí?
Començàvem a dibuixar asseguts en una espècie de pupitres i enfront teníem models de guix. Els copiàvem amb esfumins i carbonet, buscant la llum i els volums. Després ja fèiem peus i caps. Jo conserv una de Miquel Àngel, dibuixada i pintada després amb llapis de sanguina que era el Giovanni de Medici. Al mateix temps treballava en escultura al taller de Rausell i Llorens, que feien escultura civil i imatges religioses.

Després on vas anar?
Després vaig anar a l’Escola Superior de Belles arts de València, on vaig fer l’examen d’ingrés i entrí a Belles Arts. D’aquí em vaig anar a l’Escola de Belles Arts de Sant Fernando, a Madrid, on vaig estudiar amb la beca del Premi Molina Higueras. El premi Molina Higueras era d’escultura, després em vaig passar a pintura.

Qui han influït més en la teva pintura? 
Matisse em va influir molt una primera època, entre els pintors moderns, després Van Gogh i finalment, també entre els pintors moderns el que més m’ha interessat és Cézanne. Sorolla m’ha agradat molt i ho vaig conèixer abans que als altres. Sorolla també és un pintor contemporani, però no té entre les coses que a mi m’agraden en la pintura aquest amor per la composició. A veure si m’explic. M’agrada molt el color, m’agrada molt la composició i m’agrada molt l’estructura d’un quadre. El quadre per a mi, ha de ser una cosa conjunta. No conceb el quadre com una fotografia presa del natural. Tu pots prendre una foto i veure una cortina que s’escapa per l’angle dret, i no passa res. Això és el que jo li trob de vegades a Sorolla, que una part de la seva composició és una miqueta fotogràfica. O sigui, no depèn el quadre del que Sorolla vulgues en ell, sinó que pinta el que hi ha en la realitat. Si se li escapa una cortina per un extrem, ell la pinta. I això em sembla una destrucció de la geometria del quadre.
M’agraden molt els pintors com Morandi i Cézanne, amb l’enorme respecte que tenen per l’estructura del quadre. Els pintors que és surten fora del quadre, que deixen coses que sembla que es van a l’altra part, no m’agraden. M’agrada que la composició estigui concentrada dins del quadre.

Quina diferència hi ha entre estructura i composició?
Vénen a ser la mateixa cosa per a mi. Jo si per exemple vull ficar una cosa en el quadre haig de forçar la composició, no puc pensar en una cosa totalment naturalista, realista com feia Sorolla. Prefereix un realisme en què les coses estiguin dins de l’obra i depenguin del format del quadre. Tant si és rodó, com de marges sinuosos, rectangular, horitzontal o quadrat. Vull que les coses estiguin dins i que s’equilibrin amb les línies exteriors del quadre.

Li dónes més importància a l’estructura que al color?
No, el color real és el que vull pintar. Vull imitar el color de les coses, però sempre que no m’obligui a trencar el format. Les coses han d’estar contingudes dins del format. Sempre m’ha agradat molt fer una composició abans de pintar. Fer això és per a mi fonamental. El que mana és el format que conté als espais. És el que més m’interessa. Sóc realista però no naturalista. No m’invento un color per pintar un quadre. Em valc d’uns colors determinats que formen part de la composició del quadre, els colors que trio. No vull una composició inventada – irreal- m’agraden les coses que veig.

En molts llocs t’han qualificat de hiperrealista, sobretot en les teves últimes pintures.
A la gent el que li passa és que no sap el que és l’hiperrealisme. He estat tatxat d’ hiperrealista per persones que – al meu parèixer – no tenen una idea clara de què és l’hiperrealisme en realitat.
L’hiperrealisme és una pintura fotogràfica. No se cenyeix als principis que jo defens. L’hiperrealisme pot tallar un quadre per la meitat, una cosa, un objecte i deixar la meitat cap amunt i l’altra a la vista. Jo sóc una persona que vol el contingut de la composició dins de l’obra. Això és, si vols, realisme hispànic antic. El que he après en els grans mestres, en Zurbarán – un dels meus referents- o en Velázquez. En Rembrandt, sobretot, he après el que era la composició. I amb aquests pintors altres – per seguir amb els grans clàssics- com Rafael. M’agraden molt Tiziano i El Greco, que malgrat desfigura una mica les figures, mai se surten fora de l’obra. Sempre estan dins de la composició.

Has estat un pintor urbà?
He pintat al carrer. M’ha agradat molt pintar al carrer. Però clar el carrer també està subjecta al que jo vull, no deixo un cap tallat per que es vegi així. Els meus quadres al carrer tampoc se surten pels extrems, jo componc les meves coses. I sempre tendeixo a compondre i completar.
Un pintor que m’ha inspirat i m’ha agradat molt, del que m’he guiat és Villà. Villà és un pintor que també compon, tant el color com la forma de les coses, dins de l’estructura del quadre. A més simplifica molt, això ja és una cosa seva. Jo per exemple faig detalls dins d’un quadre. M’agrada detallar un quadre mentre que ell, potser, ho simplifica. Això no té a veure perquè tant ell com jo busquem aquesta estructura del quadre.

Coneixes abans la pintura de Miquel Villà o coneixes abans al pintor?
Conec abans la pintura de Villà. La vaig conèixer en la primera Exposició Hispanoamericana de Madrid, en 1950 o 51. El quadre de Villà em va agradar molt. Vaig pensar en aquest pintor i quan vaig tenir ocasió de conèixer-ho em vaig dirigir a ell i ens vam fer molt amics. Ho hem estat fins a la seva mort. El vaig conèixer personalment justament l’any 1960, aquí a Eivissa, i ens vam fer molt amics En aquells temps em deixí influir molt per ell, perquè anava amb els meus criteris, amb el que jo volia fer. Després ja m’he separat una mica de la seva influència però mai de la vida en la forma de compondre els quadres. Sempre he vist la pintura així.

Villà i tu havíeu arribat a pintar junts?
Sí. Hem pintat junts a la Pobla de Segur (Lleida) a l’estiu. Vaig ser a la Pobla de Segur perquè em va convidar Villà a anar a pintar allí amb ell. També ens vèiem sempre aquí a Eivissa. A la Pobla de Segur ens anàvem a pintar junts tots els dies, un pintava més aquí i l’altre una mica més enllà, però al mateix temps.

Havíem parlat dels teus inicis en què pintaves amb aquella paleta restringida de l’ocre, el siena i el negre. Quan entra el color en la teva pintura com ara la coneixem?
El color entra a partir dels postimpressionistes francesos. Perquè Cézanne no és impressionista i Matisse tampoc. Són postimpressionistes. El postimpressionisme m’ha influït més perquè és el més proper a la manera en què jo vull pintar. L’impressionista se surt una mica del quadre, el postimpressionisme de Matisse respecta més les línies interiors del quadre.

En els anys 50 en la teva etapa a Galícia, el color era encara molt tímid?
Eren altres idees. Per exemple vaig estudiar molt i he copiat quadres de Zurbarán, perquè és un pintor que m’ha agradat molt com vaig dir abans. La seva pintura és molt concreta, el fons és marró, fosc i les figures estan – com si diguéssim- retallades dins del quadre. És a dir pintades. I tot el quadre forma una unitat de fons i figura, o fons i objectes, que estan envoltats però col·locats en el seu lloc. Sense perspectives estranyes. Aquesta pintura em va agradar tant que vaig pintar els meus primers quadres amb aquest esperit de recollir les figures i posar-los un fons fosc. Que per cert encara m’agrada
En una època de la meva pintura pels anys 45, 46, 47, fins a la primera exposició que vaig fer a València (Sala Mateu. 1948), pintava amb una paleta restringida. Pintava amb tres colors l’ocre, el negre i el siena. Amb aquests tres colors tractava de captar el colorit de la realitat. I el blanc que també em servia per aclarir més els colors. Amb aquests colors pintava els quadres i buscava una unitat. Crec que en alguns d’aquests quadres vaig aconseguir una gran unitat de colorit. Després, en evolucionar amb el temps i estar dins de la pintura contemporània, – no estic al segle XV ni el XVI – vaig pensar que devia mirar al voltant. I del que hi havia al voltant el que més m’ha agradat és el que he dit.

L’ús més intens del color comença a Eivissa?
Sí. Encara que el color fort ha estat molt meu. Alguns crítics han dit de la meva pintura que és fauvista, però no ho és. El període del fauvisme és un període una mica desintegrat. I sí, m’he fixat també en ell però gens més. Eivissa m’ha servit per entrar en un colorit més contemporani.
Eivissa, m’ha canviat el colorit amb la seva llum. No mirar pintors. Però sempre prevalent la composició i l’amor a l’ordre dels quadres.

En quin any arribes a Eivissa?
En el 1958. Vaig obtenir la càtedra de dibuix artístic a l’escola d’Arts i Oficis

Hi ha una altra evolució apreciable en la teva pintura, per exemple en l’ús de la matèria?
La influència de l’escultura. L’haver estat escultor, abans que pintor, m’ha influït en la pintura. Sembla que obtens major realitat si avances les formes sobre altres formes de baix, que li dónes més cos a les coses. Sobretot a les coses molt fortes, o molt brillants. Per això la meva pintura ha buscat també cert relleu en algun moment.
L’evolució des d’aquella pintura fins ara, ha anat gairebé a l’inrevés. Amb els mateixos criteris i desitjos de fer les coses, ara pint amb menys matèria. Encara que els quadres últims tenen també matèria, però no tanta.
No pint un quadre així perquè he notat, amb el temps, que la pintura molt empastada és molt perible. Alguns d’aquells quadres m’han donat molts disgustos. A alguns he hagut de posar-los un tauler darrere per donar-los més suport. A més ara ús més l’oli, abans usava petroli que és fatal, perquè desfà molt l’oli dels colors i la pintura es torna pedres.
Sempre m’ha preocupat molt la tècnica. Des de la primera pinzellada vaig tenir llibres al meu abast sobre tècnica pictòrica i els he estudiat tots. M’he fixat molt en el que diuen. Tinc una idea clara que per pintar bé cal renunciar a certes coses, com per exemple la pintura molt empastada que és un perill gran. És una pintura molt trencadissa. Una pintura deu poder resistir els anys i les circumstàncies. Les obres poden caure en mans de persones poc acurades que es carreguin un quadre que has pintat amb tanta cura. Les pintures amb molta pasta són pintures perilloses

Quin ús fas de la perspectiva en la teva obra? 
Bé, li he donat la seva importància. Quan pint un quadre vull que aquesta cosa estigui deixada anar damunt del quadre. Que es pugui ficar la mà per darrere, per dins, i treure una poma. He notat que molta gent ho ha vist en els meus quadres. Cosa que no passa per exemple amb Cézanne. Cézanne no tenen cap necessitat de desprendre, de treure les coses cap a fora. Ell pinta i pinta. Li és igual pintar un arbre que pintar una pedra. A mi no. Per a mi la pedra és la pedra i l’arbre és l’arbre. I l’aigua, aigua. Tot cal pintar-ho.
Això és una cosa que els clàssics tenien molt en compte. Quan pintaven aigua, pintaven aigua. Quan pintaven terra, pintaven terra. Fins i tot de vegades – també molts pintors moderns – en el color han barrejat terra perquè se semblés més a la terra real. Una cosa molt important en la pintura, és que les coses siguin les coses perquè tu el que veus aquí és així.

La perspectiva doncs crea l’atmosfera en els teus quadres, la sensació de l’espai?
Però no la perspectiva de llibre, ni la perspectiva de problema. És la perspectiva – la percepció – del pintor. El pintor veu una cosa i desitja apropar-se a ella, de manera que el que vegi el quadre li sembli que està veient la realitat. O això perquè és el que a mi m’agrada. Potser sigui una estupidesa. Potser uns altres, veritat, pensen d’una altra manera. I els respecte. Però jo sóc així des del principi. A mi m’agrada pintar la realitat, i ser sincer amb mi mateix i amb els altres.

Com pot ser que una persona que inicia la seva carrera en l’escultura, solament tingui una escultura coneguda?
L’única escultura que es conegui és la Mare de Déu des Vedrà, una verge del Carmen. La vaig fer per encàrrec i la vaig regalar per portar-la allí en els anys cinquanta. He fet més escultura però no conservo res.
Pintar solament ja és molt. Més que suficient per a mi. Miquel Àngel va ser pintor i escultor però perquè tenia encàrrecs d’escultura, i els va tenir de pintura. Quan ell no era pintor, era escultor. I no obstant això va fer una de les obres de pintura més importants que hi ha al planeta. Quan li encarregaven una cosa de pintura feia pintura, perquè sabia pintar i dibuixar molt bé. Quan li van encarregar una mica d’arquitectura també ho va fer. La cúpula del Vaticà és com una escultura en forma de cúpula.

Tu vas participar en el concurs de la Nostra Senyora d’Aránzazu, allà pels anys seixanta. És un moment de pintura molt diferent del teu habitual?
En aquest segle que estem vivint en el qual hi ha tantes trobades, com no va a haver-hi moments diferents de l’habitual. Per exemple, a mi m’encantaria haver nascut al segle XV o XVI, per que al segle XVI hi havia evolució en la pintura i en l’escultura però no hi havia aquests canvis tan bruscs. El segle XX és terrible. Si tu no ets dadaista, o expressionista, o impressionista o no ets d’algun “isme” sembla que no has viscut en aquest segle.
Allò ho vaig pintar amb una tendència de pintura mural, que després no tenia continuïtat fora d’aquest context. Va ser un camí que va durar un parell d’anys en els anys seixanta, però no he tornat a insistir. Com tampoc en coses abstractes que també les he fetes, encara que ni tan sols les he exposades. L’abstracció per a mi va ser un experiment superat i que no m’ha interessat continuar

Alguna obra en particular de la qual et sentis més orgullós? Hi ha un quadre preferit?
Sí. El de la màquina d’escriure Underwood. És un quadre molt preferit meu. Ho vaig pintar amb molta il·lusió i a més segueix mantenint-se com un quadre important pel meu

Consideres que vas aconseguir en ell el teu ideal de composició i estructura?
Crec que sí. En gran part sí.

La teva última exposició va ser a la sala del Centre Cultural de S’Alamera del Consell, una antològica va ser gairebé exclusivament d’olis. I el paper?
En la meva carrera és molt important la pintura a l’aigua, la pintura al gouache i a l’aquarel·la. Generalment paisatges, però no solament. He exposat molts gouaches amb les mateixes característiques i idees dels olis. Encara que en el gouache no busco aquesta idea escultòrica de poder envoltar les coses. Són més impressionistes.

I de dibuixos? No has fet mai una exposició?
He fet alguna exposició amb algun dibuix, però no en exclusiva.

Projectes per a alguna exposició?
Sí. Però no hi ha moltes sales disponibles. M’agradaria molt fer una exposició a València, i tornar a exposar a Eivissa. Però ni tan sols he parlat encara amb ningú.

Què opines de mitjans digitals com el nostre?
La veritat és que per a mi és tota una novetat i una experiència. Em sembla molt bé i amb enormes possibilitats, encara que jo sóc de l’era del paper.

 

 

© Una conversa amb el pintor Carloandrés. Publicat a Art-Xipèlag. Observatori de la Cultura de les Illes Balears. 14.02.2015. www.artxipelag.com