Carloandrés ens retorna al paradís d’una Eivissa desapareguda –desconeguda per alguns– com només ho poden fer els artistes que ho són, que ho senten, que han adquirit la màgica capacitat de commoure l’espectador. Valencià per família, formació i vocació; eivissenc per obres, estima i elecció; pertany a aquella generació d’artistes de la llum mediterrània que sorgiren reivindicant Sorolla contra els “sorollistes”, com dirà d’ell el poeta José Hierro, a la crítica que li dedicà a una de les seues exposicions a la sala Toisón de Madrid, l’ara llunyà 1964.
Carloandrés gaudí d’una sòlida formació acadèmica assolida els anys quaranta, a les Escoles de Belles Arts de San Fernando (Madrid) i a la de Sant Carles de València. Però també a l’Escola d’Arts i Oficis de la capital llevantina i a la seua feina d’aprenent d’un taller d’imatgeria valenciana. Així, a la seua formació, s’arreplega allò teòric amb la pràctica escultòrica que tant haurà d’influenciar la seua perspectiva artística. L’artista combina, des de ben jovenet, totes i cadascuna de les expressions de les Belles Arts: l’escultura, el dibuix, el gravat, l’aquarel·la i l’oli sobre llenç i taula. Per les seues mans discorren indistintament gúbies i argila, tòrculs i pinzells. Els artistes que més influirien la seua formació inicial foren Vázquez Díaz, Tuset i Benedito, tres dels pintors i professors més reconeguts de l’època.
El seu llançament pictòric fou a la de la sala Mateu de València l’any 1948. En aquesta primera exposició, ja apunten alguns dels que seran els seus gèneres més estimats: el retrat, el paisatge i la natura morta –o com diuen d’altres– la vida immòbil. Arran d’aquesta mostra, i de la consideració que d’ell tenien els seus professors a València, obtindrà per concurs oposició, la primera pensió individual que concedí la Caixa d’Estalvis de València (1949 – 1950), prorrogada més tard pel període 1950 – 1951. Fruit d’aquesta pensió serà el seu primer contacte amb les illes, amb una breu estadia a Palma, on pinta diverses de les obres que ara es conserven al fons de l’Obra Social de Bancaixa. D’aquells anys són uns irrecognoscibles quadres de Carloandrés, de factura clàssica i pintats en ocres, sienes i negres, a la manera d’aquells temps.
L’any 1958 – després d’un breu pas per l’Instituto Laboral de Lalín (Pontevedra) obté la segona major puntuació a les oposicions per a les càtedres de dibuix artístic de les Escoles d’Arts i Oficis. Contra tot pronòstic, tria la càtedra de Dibuix Artístic a l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa, que restava vacant a causa de la jubilació del pintor Agudo Clarà. L’arribada a Eivissa copsa profundament l’esperit del pintor que –en menys de dos anys– farà un tomb radical cap a la maduresa pictòrica, cap un estil colorit i lluminós, ple de matisos, que ja l’acompanyarà per sempre malgrat els canvis en el seu tractament de la matèria.
En arribar a Eivissa s’integra ràpidament com un més al reduït grup dels pintors eivissencs i residents, amb els quals compartirà experiències i exposicions, malgrat no formar part de cap dels dos grups organitzats de l’època –Grup Puget, format l’any 62 per quatre eivissencs, i Ibiza 59, un col·lectiu d’artistes estrangers– la influència de Carloandrés a l’ambient artístic pitiús es farà palesa tant a l’àmbit social, com a l’educatiu. Una llista dels deixebles que passen per les seues classes en aquests cinquanta anys d’ensenyança seria interminable: pintors, escultors, decoradors, arquitectes. Tots reben formació en el dibuix artístic i tècnic de les seues mans.
A Eivissa coneix també el pintor català Miquel Villà, llavors ocupant habitual –junt amb la seua esposa Blanca– d’una habitació de la Fonda La Marina. Villà passa llargues temporades a Eivissa des d’abans de la Guerra Civil, i té una estima especial pel paisatge i la llum de l’illa. La seua amistat –que es mantindrà fins a la mort del pintor català– produirà una estimulant relació intel·lectual i artística, que arribarà a influenciar l’estil d’ambdós pintors intercanviant tècniques i temes.
Durant aquest darrer més de mig segle a Eivissa, ha realitzat més de cinquanta exposicions individuals i un gran nombre d’exposicions col·lectives. Al seu moment, és un dels pintors d’Eivissa amb una més continuada presència a l’exterior. A Palma, exposa a les Galeries Danús (del pintor Busser) el 1962. Posteriorment, ho fa a les Galeries Costa regentades per Josep Costa “Picarol”(1965), al Cercle de Belles Arts (1966-67-68 i 1972), a la Galeria J. Blanes (1973-74 i 75), Byblos (1978), una altra volta a Danús (1979-80 i 81), Galería Nadal (1983) i a l’Horrach-Moyà (1995). A més de les nombroses exposicions celebrades a Eivissa, ha exposat a Sevilla, València, Saragossa, Madrid, Neuchatel i Lavaux (Suïssa), etcètera. Entre els premis i reconeixements obtinguts destaquen el Molina Higueras de la Reial Acadèmia de San Fernando i el Diploma de Mèrit de la mateixa Acadèmia, la menció honorífica i medalla de bronze a la Biennal d’Art del Regne de València (1951), la medalla de plata de la primera Exposició de Belles Arts de la Societat Benimar de València (1954), l’accèssit al concurs per a la decoració de la Capella de les Navas del Marqués, així com la seua participació al concurs dels murals de la Basílica de Nostra Senyora d’Arantzazu, exposats al Museu d’Art Contemporani de Madrid.
Carloandrés ja arriba format, però és a Eivissa on és converteix en mestre. El seu esguard pur transforma la realitat i la torna ànima. El seu suposat realisme no és tal. No pinta els objectes sinó que vol trobar l’esperit de les coses i l’ànima de les persones. Carloandrés romp el tòpic del blanc eivissenc i pinta una Eivissa colorista, de terres vermelles, de cels blaus i freds o envaïts de sol i calor, de parets rompudes de blau i malva. És un pintor urbà, quan juga a transformar les perspectives i els mòduls que li atorga la ciutat. És un pintor poètic quan surt als camps de Vila, al Puig des Molins i reflecteix com ningú la llum dalt la terra, les cases, els solcs, els pallers, la vida bucòlica al petit paradís. La terra entra físicament al seus quadres i la matèria es recaragola, lluitant per alliberar-se del domini impost per l’artista.
Poques són les ocasions en què a un gestor cultural se li presenta l’oportunitat de comissariar una exposició d’aquest calat. Més de seixanta anys d’art i de cultura, més de tres-centes obres que han passat per les meves mans en un exercici de tria impossible, centenars d’aquarel·les, milers de dibuixos i documents que ni tan sols un museu abastaria. Un recorregut per la història recent del nostre petit país insular. De la nostra “roqueta enmig de la mar” que diria don Isidor, mentre Carloandrés l’immortalitzava, i potser somiaven junts en móns d’art i de poesia.
Andreu Carles López i Seguí.
TRACALICS S.L. Comissari de l’Exposició Antològica al Centre Cultural S’Alamera. Eivissa. Novembre 2011.
Palma, octubre 2011.