Arxiu mensual: juliol de 2017

Carloandrés. Retorn a Morella. 1965 – 1978

«Carloandrés. Retorn a Morella 1965-1978» presenta per primera vegada al públic morellà el treball desenvolupat per l’artista als carrers i als camps de la ciutat de Morella, com una mateixa col·lecció, que se centra en aquest període de creació de l’artista, des que hi arriba per primera vegada, el 1965, fins que s’hi instal·la, el 1968, i fins a la seva partida, el 1978.

No hi ha exposició que abasti la feina d’un artista, les «mostres» poden ser més o menys completes, però mai no representen un treball de forma exhaustiva. Els catàlegs, en canvi, donen la possibilitat d’abastar un major nombre de treballs, i donar, així, una visió més aproximada del conjunt d’una obra. És per això que aquest catàleg ens ajuda a completar la visió de l’obra morellana de Carloandrés. Obres que no es poden exposar per raons d’espai, perquè formen part de col·leccions privades o per altres motius, sí  formen part d’aquest catàleg —parcial, com tots—, però amb una quantitat i qualitat d’obres molt representativa del període, el lloc i l’artista.

L’exposició, per la seva banda, reuneix una singular selecció d’obres no exposades mai a la ciutat de Morella, algunes d’inèdites i fins i tot alguna que no ha estat exposada mai. La majoria estan en mans de l’autor, de la família o de col·leccionistes de confiança —que les han cedides per a l’ocasió.

Els quadres ens donen una perspectiva insòlita d’una ciutat que, en poc més de mig segle, ha fet un tomb espectacular de la mà del turisme. Són aquests uns anys en què Morella encara dorm ancorada a les restes d’un passat magnífic. Víctima de les guerres que l’assolaren des del segle XIX fins al XX i la desindustrialització dels anys seixanta, que abocà les terres d’interior a l’abisme, en pro del creixement desaforat de les costes. En aquests anys encara se sent —nostàlgic del passat— algun teler, el Tint llança la seva alenada de fum amb periodicitat, però a l’ambient es pot veure que el futur no vindrà d’aquestes indústries.

Carloandrés és un pintor del present que treballa com al passat. Un pintor lent, reposat, acurat, que s’hi pensa, retoca, remou. Per a ell són tan importants les composicions, com el tractament matèric de l’obra. Recargola la matèria tot afegint —de vegades— polsades de la terra mateixa o les pedretes del lloc on pinta. Als quadres de Carloandrés, Morella s’hi veu, però també s’hi toca. Morella és als quadres.

Carloandrés, com els seus admirats postimpressionistes, pinta au plain air, amb la qual cosa aconsegueix reflectir la llum i els colors que troba a la natura de forma magistral, sense la mistificació de la llum de l’estudi. És un pintor que pinta en contacte amb la natura, el lloc i la gent. Prompte, la seva figura és un perfil popular als carrers i camins de Morella. Els infants, més lliures i sincers sempre, s’hi apropen a veure’l pintar. Fan de petits crítics, comenten, demanen. Els grans, més vergonyosos, observen en silenci, de tant en tant fotografien, i es retiren amb algun comentari laudatori o respectuós. Als més grans els sedueix d’alguna manera veure aparèixer la imatge de la seva rutina al llenç. Els fa veure els seus carrers, les seves cases, amb uns altres ulls. De vegades els fa descobrir, tal volta per primera vegada, la bellesa immensa que habita aquells humils carrers, les velles cases, l’antiga ermita.

Morella ofereix a l’artista una configuració urbana insubstituïble. La superposició de línies i plans, les perspectives combinades a diferents alçades; els volums que sobresurten de l’entramat de carrers i andrones, balcons i voladissos en corbes interminables, combinats amb arcs i voltes. Carrers de llum, carrers d’ombres, que fan sortir de la paleta milions de combinacions de color.

El pintor és un amant de la composició, que a Morella li ve suggerida arreu. Ell la tria i la conforma, i en ressalta els racons més bells. Les perspectives més audaces.

És una ciutat viva, on no falta l’esser humà que l’habita. Sovint el masover que sega o que camina amb la seva bístia creua el paisatge. Un paisatge fruit de la natura, però també un paisatge humà de parets mil·lenàries, de bancals arrancats a la muntanya que se succeeixen el uns als altres, en mil direccions, en centenars de kilòmetres.

Carloandrés construeix en aquells anys la crònica visual de la Morella de la segona part del segle XX. Una memòria plàstica de la seva conformació social i urbana que defuig sempre qualsevol temptació de folklorisme o complaença. Reflecteix la grandiositat del passat i del patrimoni viu o malmenat, però també la inexplicable atracció de la bellesa dels casals decadents i les runes. Crea d’aquesta forma un conjunt insubstituïble per a la memòria de la ciutat, que ni les fotografies ni els relats poden igualar.

Acostumat a la llum llevantina i mediterrània, capta de forma magistral els colors ocres, sienes, verds. Els colors terrencs, els vermells i els blaus calents del cel estiuenc poblen les seves obres. Als seus paisatges es percep la calor de l’estiu, el sol rebota a les pedres o es filtra entre les branques i fulles dels arbres i crea ombres fresques.

El pintor és un caminant que fa un recorregut estètic per Morella i els seus voltants. Camina l’obra, la mira, la pensa, la imagina, abans de triar el lloc, la llum, l’hora adequada, el moment perfecte que vol captar.

La geografia morellana de la seva obra és una geografia a mida humana, és la geografia que es pot descobrir a peu, caminant carregat amb la impedimenta pictòrica, cavallet, caixa de pintures i llenç. El capell de palla al cap i la conversa prompta amb el pastor o el camperol que li donen aigua.

El Carloandrés que arriba a Morella el 1965 ni tan sols condueix. No té cotxe. La seva itinerància és caminar amb l’esguard atent al motiu, al qual tornarà demà, i molts de demàs, per plasmar-lo al quadre. Només els darrers anys, entorn de 1974, adquireix el seu primer vehicle que li facilita arribar a Xiva i a altres indrets desitjats dels Ports.

Esdevé per als morellans, acostumats a veure’l arribar any rere any, «el pintor d’Eivissa». Un personatge més del poble. Un habitant que arriba a llogar casa a Morella l’any sencer, i que eixampla les seves estades també algun Nadal, algun bocí d’hivern. Pels anuncis o els sexennis, participa a les festes com a jurat dels concursos de dibuix infantil. És l’artista més proper.

Els anys que abasta aquest catàleg, Morella no disposa d’espais expositius, aquesta és, si no l’única, la principal raó, per la qual fins fa uns anys no era possible aquesta mostra, faedora ara gràcies a la bona feina dels darrers consistoris morellans. L’artista es limita durant aquells anys a mostrar a ca seva la darrera producció de la temporada al reduït grup d’amics interessats i als pintors que el visiten a Morella durant l’estiu, atrets per l’entusiasme que demostra en la seva correspondència. El valencià Lluís Arcas, el català Miquel Villà, els eivissencs Arseni Pellicer i Antoni Pomar reben notícies constants de la seva feina a Morella i visiten les seves exposicions per veure’n el resultat. Beppo hi va un estiu per conèixer el lloc en directe de la mà de Carloandrés. Tanta és la vinculació del pintor amb la ciutat —n’hi ha que creuen que és el seu poble d’origen.

No és fins a 1966 en què Carloandrés pensa haver reunit un volum d’obra morellana suficient per incloure’l en una de les seves exposicions. Els paisatges de Morella s’exposen per primera vegada a Palma, al Cercle de Belles Arts. Després venen altres mostres: el 1967 i 1968, un altra vegada Palma i al mateix Cercle de Belles Arts. Els anys 1968 i 1971 la presenta a Eivissa, a la Sala d’Art Ebusus i a la Sala Xarc, respectivament; el 1972, a la gran exposició de Madrid, a la prestigiosa Galería Grifé & Escoda. L’acollida del públic i de la crítica especialitzada és molt positiva; el crític Camón Aznar li dedica una nota efusiva a la revista Goya.

Morella es converteix en un clàssic de les seves exposicions. Madrid, Saragossa, València, Palma, Barcelona, Màlaga i moltes d’altres ciutats veuen arribar de la seva mà la imatge de Morella, dels seus camps, de les seves gents.

Els anys 1972, 1973, 1974, 1975, 1978 i 1979 exposa obra morellana en diverses galeries de Palma i Eivissa. Finalment, l’obra morellana, ocupa un lloc important a la primera exposició retrospectiva del pintor, el 2011, al Centre Cultural s’Alamera, del Consell d’Eivissa, en què es va fer un recorregut per l’obra de l’artista. Això pel que fa a exposicions individuals, perquè quadres de Morella han participat també en exposicions col·lectives arreu de l’Estat espanyol. La llista de llocs, que abasta quasi totes les capitals importants, seria interminable.

Dues ciutats comparteixen l’atenció de l’artista, la seva Eivissa, on viu i pinta, i Morella, on pinta i viu. Hi ha un paral·lelisme evident entre ambdues natures, entre les dues ciutats. Tant una com l’altra estan presidides per una acròpolis urbana que domina l’entorn de forma omnipresent. Tant en l’una com l’altra troba matèria per a les seves arriscades composicions, per a les seves perspectives contraposades. Tant l’una com l’altra gaudeixen d’un torrent de llum mediterrània, l’una vora la mar, l’altra a dalt de les muntanyes.

És interessant destacar que Carloandrés té 39 anys d’edat quan arriba a Morella. Ja és un pintor fet, tal volta al just moment d’adquisició de la plena maduresa artística, la qual cosa fa particularment interessant el període morellà. Les vuitanta-sis obres que formen el catàleg varen sortir de les mans de l’artista entre els anys 1965 i 1978; moltes foren treballades al llarg de diversos estius d’aquells anys, i repensades al seu estudi eivissenc, per a l’any següent tornar-hi a fer feina.

Lògicament, un nombre important d’obres passaren a mans d’amics, familiars, institucions i col·leccionistes privats; es dispersaren pel món i moltes estan, avui per avui, il·localitzables i sense catalogar.

«Carloandrés. Retorn a Morella. Obres 1965-1978» aconsegueix reunir aquestes peces úniques al lloc on varen ser concebudes. És a Morella on Carloandrés va retrobar el silenci, el temps i la tranquil·litat, que li permetien el descans lluny del bullici turístic que començava a envair Eivissa, i on es pogué dedicar-se de ple a la seva producció artística, sense les obligacions que la seva activitat docent li imposaven als hiverns eivissencs.

Un pintor detallista i observador conviu amb un altre d’espontani i solt, d’una llibertat de pinzellada precisa i ràpida, sobretot als olis sobre paper (a ell li agrada dir-ne oleorel·les, per la seva similitud amb la tècnica de pintar a l’aquarel·la), l’instint i el sentiment afloren en aquesta obra damunt paper a l’oli i guaix. El paper no es pot corregir. La pinzellada ha de ser precisa i assenyada, al lloc exacte, al moment exacte, amb el color adient. La transparència o la reserva deixades, l’ombra contraposada, no tenen marxa endarrere.

L’exposició reivindica l’artista i la seva feina, a la vegada que la trasllada a un públic desconeixedor. El pintor ofereix una lectura nova, una lectura plàstica de la identitat morellana.

L’exposició

Aquesta exposició és fruit de la feliç coincidència entre la voluntat del consistori morellà, encapçalat pel seu batle Rhamsés Ripollés Puig, i la regidora de Cultura, Rocío Querol Carceller, de posar les seves sales a disposició de l’artista, i la il·lusió de Carloandrés per emprendre l’aventura de mostrar a Morella l’obra de tants d’anys de treball. Però aquesta feliç coincidència no hauria pogut fer-se realitat sense el recolzament decidit de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, mitjançant el programa BCulture de l’Institut d’Estudis Baleàrics

L’exposició ocupa les tres sales gòtiques de l’Ajuntament de Morella, antic Palau Reial i seu actual del consistori, la sala de Justícia, la sala del Consell i la Llotja.

A l’exposició es mostren dos grups d’obres clarament identificables per la tècnica, l’oli sobre llenç i l’obra sobre paper, a més d’alguns dibuixos, que les complementen.

La primera part es compon de cinquanta-cinc teles a l’oli. Els formats són aquí molt variables, ja que el pintor adapta el tema a un determinat format; més petit en els apunts, de to intimista, més grans, quan vol reflectir una composició gran. Entre aquestes obres hi ha les més antigues, començades algunes entre 1965 i 1968. El gruix d’aquest grup és del període de 1968 i els primers anys setanta. Hi hem inclòs també un autoretrat de l’artista pintat aquells anys, com a recordatori, com a presència, i per rompre amb una figura la línia continua dels paisatges.

La segona part correspon a les oleorel·les (pintures a l’oli sobre paper), els guaixos i, a mode de mostra, dos dibuixos, un a llapis i l’altre a retolador i tinta de bolígraf. A les oleorel·les el pintor treballa l’oli dissolt en aiguarràs, a la manera de les aquarel·les, tot remarcant puntualment ressalts de pasta, que donen volum i precisió.

Per la temàtica, hem dividit el catàleg en dues parts: el pintor als camps i el pintor als carrers. Dues visions complementàries del paisatge morellà.

Finalment, hem inclòs algunes fotografies de l’artista treballant a Morella. Les primeres, en blanc i negre, són de la seva primera visita, quan només arribar va començar, tot d’una, a pintar. Les altres, en color, mostren el pintor pintant als carrers de Morella i passejant a la recerca de localitzacions.

Són poques les ocasions en què a un gestor cultural se li presenta l’oportunitat de comissariar una exposició d’aquesta categoria. Més de quinze anys de feina ininterrompuda, més d’un centenar d’obres que han passat per les meves mans en un exercici de tria impossible, desenes d’aquarel·les i dibuixos. Documents, catàlegs, correspondència que ni tan sols un museu abastaria. Un recorregut per la història plàstica del darrer segle morellà.

Carloandrés. Retorn a Morella. 1965 – 1978